Jean M. Auel: La vall dels badalls

El segon exemplar de la soga "Els folls fills de la Terra" m'ha recordat a un àpat, una menjada. En general, els àpats consten d'una sèrie d'etapes, des que el menjar entra fins que surt de dins de l'organisme, en aquest cas ho deixarem amb el cos d'un homínid normal i corrent.


La primera etapa, sens dubte, és percebre que hi ha menjar. La segona, és introduïr-se el menjar a la boca. A la tercera, el menjar passa des de l'esòfag fins a l'estómac, que és com un saquet. I allà s'hi queda fins que és digerit i ja no s'assembla en res al menjar original: ja no fa bona olor, ja no té bon gust, ja no fa bona presència a la vista (ho haureu comprovat cada cop que vomiteu). A la quarta, aquest bòlid de menjar passa cap als intestins, on s'hi pot estar unes quantes hores i fins i tot dies -aleshores diem que un pateix  restrenyiment- i a la cinquena i última, el bòlit és expulsat de manera més o menys violenta per l'anus.

Aquesta última etapa, que potser és la més desagradable de totes, tant desagradable que mai no diríem que aquells excrements de colors i olors desagradables ens els vam posar a la boca encantats unes hores abans, Jean M. Auel l'ha deixada pel final, i dura unes 50 pàgines. L'expulsió ha sigut violenta; ja en sentíem els símptomes a l'etapa nº 4, que comença a la pàgina 350 aproximadament, però fins que la cosa no passa cap avall, no pots arribar a confirmar que ja ha arribat la nº 5.

I com n'ha sigut de violenta i pudenta, l'etapa nº 5! He sentit mareig de tant agradables que eren les oloretes. I llarga, a més a més, com un dia sense pa. Auel, per què, per què ho vas haver de fer aquell 1.982, a només 10 anys dels jocs olímpics de Barcelona? Per què? Quin mal tant gran hem comès els lectors d'arribar fins a la pàgina 500 del "segon"?

Ah sí, què més havia de comentar? Bé, amb aquest segon volum de la soga, Auel s'hi ha lluït. Què més puc dir? Lluïr-se, per a l'Auel, vol dir lluïr en Jondi, l'alt, ros, musculós, d'ulls blavíiiiissims, intel·ligent, simpàtic, misteriós, etc, protagonista. El seu membre viril apareix i desapareix constament cada 30 pàgines aproximadament, però a l'última etapa, Auel li fa un homenatge, una veneració. No és que no hi estigui d'acord, amb què el sexe és important, i també ho era fa 35.000 anys, però és que a mi, en Jondi no m'atrau, Auel (deu ser que sóc lesbiana?), i els amors platònics resten credibilitat a la història. I resten punts, sobretot quan deixen els "caps aixafats" com una colla de masclistes, violadors i retardats que mereixen desaparèixer de la capa de la Terra, engolits per la "Mare".

Voldria remarcar que no arribo a entendre per què Auel fa una clara distinció de color de pell i cabell entre les poblacions de "caps aixafats" (els neandertals) i els "Altres" (els moderns): per què tots els neandertals han de tenir els ulls i la pell fosca, i entre els moderns no n'hi pot haver cap així, tenint en compte els seus orígens tropicals? Quin és el sentit antropològic, i moral (si n'hi ha cap) d'aquestes disfresses? Perquè segur que n'hi deu haver algun, però Auel quan vol pot ser molt recargolada, tant com els pèls del pubis de l'Ayla (maleït restrenyiment...).

I això és tot. Tota la resta segueix la línia del primer, amb la única diferència que els neandertals ja no tornaran a sortir si no és per participar en alguna violació, matança o records de l'Ayla. M'ha deprimit profundament, i m'he marejat. Res més a dir.