dilluns, 18 de gener del 2010

Pel·lícules: The Neanderthal man



Títol oficial: The Neanderthal man (L'home de neandertal)
Any d'estrena: 1953
País: EE.UU
Director: Ewald André Dupont
Casting principal:
-Robert Shayne com a Clifford Groves
-Joyce Terry com a Jan Groves
-Doris Merrick com a Ruth Marshall
-Richard Crane com a dr. Ross Harkness
Durada: 78 minuts

PRIMERA SESSIÓ: No sé si es tracta d’un mal presagi o què, però la primera vegada que he intentat veure aquesta pel•licula, només he aguantat 15 minuts.
Eren quarts d’una de la matinada d’un dissabte com qualsevol altre. Jo, tota contenta, vaig decidir mirar-la “va, que amb aquest títol pot ser qualsevol cosa menys una merdeta, resistiràs amb els ulls enganxats a la pantalla de l’ordinador fins l’últim segon”, i em vaig equivocar completament. No sé si va ser la monotonia del blanc i negre (és dels anys 50) o bé la dolça i inconfusible sonoritat de la llengua anglesa, però el fet és que de cop i volta, i sense adonar-me’n, la son em va caure al damunt. Va ser brutal i inesperat, em sap greu. Vaig haver de tancar el reproductor i anar-me’n al llit, perquè si no ho hagués fet, m’hagués adormit damunt del teclat. Haig de confessar que ben poques vegades em passa, això de tenir tanta son de cop… i si fos un avís, de que no miri la pel•lícula, perquè si ho faig em pot passar alguna cosa greu, terrible?
Bah, jo no hi crec. Prepareu-vos, que la segona sessió és a punt d’arribar!!

SEGONA SESSIÓ: Va tenir lloc ahir, és a dir, 3 setmanes després de la primera sessió.
Bé, això em penso, perquè diria que… em vaig adormir. Però aquesta vegada no vaig tancar l’ordinador per remordiments de consciència, i em vaig quedar allà, perquè el blog està molt endarrerit i aquesta pel•lícula l’haig de mirar, que ja fa tres setmanes que ho hauria d’haver fet, que encara queda molta feina per fer i bla bla bla.
Recordo que estava davant de la pantalla de l’ordinador, vaig obrir el GOM player per mirar la pel•lícula, perquè el reproductor del windows em va fatal. Va ser tot just començar, i de cop i volta vaig sentir que la son se m’apoderava. Tot això em resulta força misteriós, perquè abans d’obrir el reproductor, no en tenia gens, de son, i a més a més, havia dormit força la nit abans i no era pas gaire tard (la una o un quart de dues), i no em considero una persona gaire dormilega. Però malgrat tot, ja us dic que vaig començar a sentir aquella sensació de nostàlgia amb els llençols, la foscor, el silenci, el coixí, l’escalforeta del cobrellit… i no sé què va passar, suposo que em devia adormir allà, davant la pantalla.
Dic suposo, perquè recordo haver tingut un malson. Era un malson en blanc i negre, i els personatges que hi sortien parlaven un llenguatge que em costava força d’entendre. Per sort, i a diferència d’altres malsons que he tingut, aquest no feia gens de por. No, no em provocava cap sensació, excepte algun parell o tres de rialles quan la cosa es tornava molt absurda. Amb la paraula “cosa” vull designar l’argument del malson, perquè tots els malsons en tenen, d’argument, encara que gairebé sempre sigui absurd, com és el cas d’aquest. La cosa, us ho haig de confessar, no sé de què anava ben bé, per tant descriuré el que recordo:
Com a bona neandertalòfila que sóc, vaig tenir un malson en què hi sortia un neandertal. Però era un neandertal sobre el paper, i només hi va sortir tres vegades. La primera, al principi del malson, escrit amb lletres ben grosses i de color blanc, on hi posava: THE NEANDERTHAL MAN”. Encara no sé perquè estava escrit en anglès, perquè els somnis els acostumo a tenir en català, però potser era una estratègia del meu subconscient per amagar millor la cosa, per la seva potencialitat de provocar greus lesions al meu teixit nerviós.
La segona seqüència on recordo l’aparició d’un neandertal era en una escena on un home anava passant un punxó per damunt d’una sèrie de cranis de primats, entre els quals, al final de la línia evolutiva, hi havia el cromanyó, el neandertal, i el modern. També hi sortien el ximpanzé i l’home de Piltdown, entre d’altres.
Al costat de l’home hi havia uns quants companys seus asseguts en una taula, amb un posat dels defensors del Fora d'Àfrica escoltant una conferència d’en Wolpoff, és a dir, fumant puros com uns carreters, amb cara de la-meva-teoria-es-correcta-i-la-teva-no i deixant anar una rialleta de tant en tant.
Aquesta actitud va fer enfadar l’home del punxó, i tots van començara discutir amb ganes.
L’últim lloc on recordo l’aparició d’un neandertal és en un quadern de color negre que manipulava un home molt nerviós, on a la portada hi posava: The neanderthal man.
I això és tot.Els neandertals ja no hi sortien més en aquest malson. Hi sortien, però, altres coses: un tigre, tres dones lluïnt la moda dels ’50, el que semblava una mala imitació d’un laboratori, un gat d’angora tancat en una gàbia, un bar que es deia “webb’s cafè”, un cotxe de l’any de la picor que no passava de 30 i que anava fent viatgets amunt i vall en un caminet del mig del bosc, uns quants gentlemen americans discutint sobre aspectes transcendentals de la vida, i un parell de cèrvols: un de dissecat i l’altre de real.
Ja està. Bé, no, no està, encara hi falten un parell de coses: una és el convidat estrella. Era un home que caminava geperut amb una màscara feta per espantar nens de 4 anyets. La màscara no feia cap por, perquè era simplement ridícula: on s’és vist, una imitació de màscara de ximpanzé amb rimmel als ulls? I de ridícula passava a ser increïblement divertida quan l’home que la portava, sense saber perquè, caminava geperut i tant bon punt veia una finestra, l’obria i saltava daltabaix. Aquest espantaocells (perquè a mi no em va espantar gens) així que veia qualsevol cosa que es mogués, ja fos un gos, una persona o un tigre, s’hi llançava al damunt i després de quatre sacsejades representava que l’havia mort. Amb les dones, però, era diferent, era tot un gentleman: se les carregava a coll i molt elegantment les duïa a la seva cova i els hi ensenyava els seus dots de mascle. Això semblava no agradar gens a les senyoretes, que més aviat es feien les esquerpes i començaven a xisclar.
La última cosa que hi sortia era una agulla. Molt punxeguda i llarga, mig plena de líquid, que subjectava amb mans tremoloses i mig suant, el que semblava un científic de fireta.
Algú que tingués molta imaginació podria haver dit: el científic es va injectar el contingut d’aquesta agulla a ell mateix, i després li podria haver provocat uns efectes secundaris imprevistos, com ara que s’hagués transformat en el director d’una pel•lícula que estigués rodant (per posar un exemple) i que després hagués escrit un testament per la seva dona: nena, no sé què em passa però cada vegada que et veig se’m disparen els baixos instints, i haig d’anar al bosc a matar preses i caçadors per calmar-me una mica. Com que la meva conducta pot resultar perillosa i no la puc controlar, avisa el cos policial perquè vinguin a abatre’m amb escopetes. M’estaré esperant amagat a la cova que hi ha a dins del bosc. T’estimo nena.
A veure, però siguem seriosos: aquesta possibilitat és molt remota, i no té cap sentit, per tant més val tocar de peus a terra i descartar-la.

Resumint: quina relació li veieu a tot això amb els neandertals? Cap, oi que no? Jo tampoc, no li veig enlloc: els pocs neandertals que surten, com us he dit, surten sobre el paper, i a l’època en què em volia transportar el meu malson si que m’ha semblat que es trobaven més propers a la prehistòria que ara, però crec que els neandertals ja es devien haver extingit des de feia milenis, a diferència d’altres primats que protagonitzaven el malson, i que no el protagonitzaven, però que l’havien fet possible. Aquests sí que si haguéssin tret el cap, m’haguéssin provocat un bon ensurt.

I ara sí que he acabat. Ja ho veieu, els somnis són absurds, i aquest no sé què pot voler significar, però n’estic gairebé convençuda que per les seves característiques tant originals com absurdes, es tracta d’un somni premonitori que em diu que no miri mai aquesta pel•lícula.
Jo no sóc gaire supersticiosa, però no sé perquè, alguna cosa em diu que faria bé de fer cas al somni premonitori, i per tant no seré tant dràstica com per destruir la pel•lícula immediatament i avisar a tots aquells que no l’hagin vist que no ho facin (ja sé que me’n penediré), però tampoc no la penso tocar, ni de lluny o sigui que, si amb el malson no n’heu tingut prou i voleu llegir un bon resum de la pel•lícula, haurà de ser en un altre lloc; em sap greu, però amb els somnis premonitoris no s’hi juga.
Valoració:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada